La descripció del món ha sigut sempre la obsessió de l'home. Pel que fa a la seva representació, l'home ha estudiat sempre com representar l'espai que l'envolta, i alhora s'ha donat compta de la problemàtica que comporta. La intenció del meu treball, no és fitxar més bases per a un anàlisis espacial, al contrari és una exploració personal al tema de la representació de l'espai en els seus dos aspectes:

A) Científic i susceptible de ser desglossat i raonat.

B) Sensible, que prenc com a centre les sensacions que produeix en mi, tant poètiques com a descriptives.

Aquesta diferència té un punt de intersecció que és el centre de la meva obra: indagar la interrelació d'aquest espai científic amb la projecció plàstica de totes les sensacions a les que dona lloc.

És per això que el meu treball no és un basto estudi del àmbit espacial del que tant s'ha dit i estudiat, al contrari és una exposició de la meva visió personal enfocada a buscar la unió entre el món de les lleis de la geometria simple i el de la suggestió de les formes i colors que sorgeixen al fer-los renéixer mitjançant la creativitat.

A exemple de il•lustració parlaré del conegut en pintura com les dues parts del rostre humà. En el Renaixement ja s'intentava representar la doble faceta que ofereix un rostre, es coneixia ja que el rostre humà no és un tot perfecte, equilibrat, al contrari existeixen diferències notables d'ubicació dels seus òrgans i una dissemblança pel que fa a la expressivitat d'un costat i l'altre.

“Tot rostre ofereix un costat bo i d'altre dolent.” Aquest fet m'ha anat preocupant al llarg del temps. Com és possible que quelcom tant observat per tots nosaltres no observessin aquesta diferència i l'assimiléssim òpticament com quelcom perfecte i simètric? Com és possible que una alteració tant notable pel que fa a les mides no fos apreciada pel ull humà? Quedava molt clar que el aspecte sensible dels rostres humans era més poderós que qualsevol mida a priori. L'ordre intuïtiu superava a l'ordre en què la forma es trobava objectivament disposta. Dons bé, el meu treball intenta ser de alguna manera un testimoni ampliat d'aquest fet.

Front a les lleis raonades de la geometria espacial jo contraposo el meu treball personal amb totes les connotacions sensibles que aquest comporta. Amb el meu ordre intuïtiu intento superar els ordres establerts però no destruint sinó al contrari, donant lloc a un nou ordre, més ampli, en el que la llibertat de la forma, el color i el grafisme es trobin en plenitud i donin la seva mida. El camp de l'expressió i la composició geomètrica se interrelacionen sense interferir-se ni destruir el seu caràcter propi, al contrari s'enriqueix mútuament i es crea un joc de les formes per la via de la intuïció i l'atzar.